No hi ha dubte que el motociclisme viu al nostre país una època daurada des de fa uns quants anys. Marc Márquez, Dani Pedrosa, Pol Espargaró, Jorge Lorenzo i, l'últim a sumar-s'hi, Maverick Viñales han aconseguit els primers llocs en totes les categories i prometen un futur ple d'alegries per als aficionats. Han estat altres noms, però, els que han escrit els primers toms de la història del motociclisme espanyol. Recordem breument alguns pilots que es van convertir en icones d'aquest esport les darreres tres dècades del segle XX.

Ángel Nieto

Va ser el primer espanyol a fer història sobre les dues rodes. El zamorano va aconseguir el 1969, gairebé sense experiència, els seus dos primers Grans Premis, en la categoria de 50 cc. Amb ells inaugurava una trajectòria brillant de 20 anys al llarg dels quals es faria amb 90 grans premis, entre els quals destaquen sis Campionats del Món a 50 cc, set a 125 cc i quatre subcampionats, a més de 23 Campionats d'Espanya en diferents cilindrades. Tot i que el seu intent de pilotar cilindrades majors no li va reportar el mateix èxit, Nieto es va convertir en tota una icona de l'esport espanyol i li van ser atorgats guardons com la Gran Creu al Mèrit Civil, l'Ordre Olímpica i la Gran Creu de la Reial Ordre al Mèrit Esportiu. A Madrid, es pot visitar actualment el Museu Ángel Nieto, on hi ha exposades algunes de les seves motos, cascos i trofeus.

Ricardo Tormo

El palmarès d'aquest valencià no s'acosta ni de lluny al de Nieto, però això no vol dir que no mereixi el lloc entre els més grans. Dos títols del món (el 78 i el 81) i set Campionats d'Espanya no reflecteixen per si sols l'habilitat de Tormo sobre la moto; els qui van tenir l'oportunitat de veure'l córrer als seus inicis no van dubtar que passaria a la història. Per a molts la seva grandesa residia a la passió amb què vivia el motociclisme. La seva manera de pilotar era inherent a la manera de viure, asseguren. Un greu accident va truncar la seva carrera, apartant-lo de la competició just després de fitxar per Derbi.

Jorge Martínez “Aspar”

A finals dels 80 va arribar el moment àlgid d'aquest pilot també valencià, que va aconseguir tres Campionats del Món de 80 cc seguits (1986-1988), un de 150 cc (1988) i dotze títols de Campió d'Espanya. Entre els seus èxits més singulars, destaquen les 15 victòries aconseguides en els anys del doblet, el 88, i els dos triomfs en un mateix dia tant a Imola com a Assen, Rijeka i Brno. A partir del 1989, després d'una llarga ratxa de lesions, Aspar no tornaria a ser el mateix. La seva retirada com a pilot el 97 no va comportar l'abandonament del món de la competició, sinó que va crear el Mapfre Aspar Racing Tour, que ha dirigit aconseguint èxits fins avui. Com a curiositat, el seu sobrenom procedeix d'espardanyer, que era l'ofici del seu avi.

Lloc Pons

Probablement quan al català Alfons Pons li van regalar la primera moto als tretze anys ningú no podia imaginar que un dia acumularia quinze Grans Premis. La seva primera victòria va ser el 1984 al Gran Premi d'Espanya i l'any següent va debutar amb Suzuki al Mundial de 500 cc. Després d'uns resultats discrets, va tornar als 250 cc, categoria en què va aconseguir els llocs de subcampió del Món el 1986, tercer el 1987 i campió del Món el 1988 i 1989. Després de la seva retirada el 1991, va seguir com a director d'equip i actualment dirigeix la seva pròpia escuderia Pons Racing.

Àlex Crivillé

Tot i que Espanya havia aconseguit destacats premis en cilindrades petites, no va ser fins a l'arribada de Crivillé que es va produir el gran salt qualitatiu a la categoria reina. El català, procedent d'una família amb molta tradició motard, havia començat a competir amb només 15 anys. Després de guanyar el Criterium Solo Moto amb 16 anys, el 1987 va debutar al mundial sobre una Derbi de 80 cc. El 1988 va quedar segon de la categoria i el 1989 va guanyar el mundial de 125. El 1990 va passar a la categoria de 250 cc, i després de dos anys va fitxar per l'equip de Sito Pons el 500. Va ser el 1999, corrent amb l'equip Repsol Honda, quan Crivillé es va proclamar Campió del Món de la categoria de 500 cc. Va ser la primera vegada que un espanyol aconseguia aquest lloc a la màxima cilindrada, cosa que no es tornaria a produir fins al 2010. El català va començar a patir problemes físics l'any següent del seu gran èxit i el 2001 es va veure obligat a retirar-se.